La pressió de darrera hora no varia l’IRPF que s’aprova avui

Cinc-cents noranta dies després que el cap de Govern posés sobre la taula de la Cambra de Comerç les pistes més clares i fermes del que havia de ser l’IRPF, la llei que regula l’impost arriba avui a l’hemicicle del Consell.

No sense dificultats i pressions. Hi hauria IRPF. Encara que no fos del gust de tothom. I el tipus general se situaria al tomb del 10%. Va ser un 13 de setembre del 2012 al Centre de Congressos d’Andorra la Vella i en el marc d’un acte de la Cambra de Comerç que el cap de Govern, Toni Martí, parlava ja amb tot convenciment de la implantació de la imposició directa que grava les rendes del treball i del capital que obtenen les persones físiques. La voluntat de Martí, llavors, era que el tribut estigués en marxa l’1 de gener del 2014. Just cinc-cents noranta dies després, el Consell General posa avui damunt la taula l’aprovació del controvertit (almenys en alguns sectors) impost. El primer exercici fiscal que hi quedarà sotmès serà el que s’iniciï l’1 de gener. Sí. Però del 2015. Cinc-cents noranta dies d’un viatge de llum i ombres que no figurava al manual d’instruccions electorals demòcrates. Aquest ha estat el principal maldecap de la majoria parlamentària: impulsar un impost que no entrava en els plans i del qual en queden fora les rendes anuals inferiors als 24.000 euros i, per exemple, també els dividends que puguin repartir les societats andorranes. Tot plegat fa dir a alguns analistes que qui més malparat sortirà de l’IRPF –de baixa tributació efectiva, tot sia dit– és la classe mitjana. I què és classe mitjana a Andorra? Uns ingressos anyals d’entre 30.000 i 40.000 euros. Aquesta darrera xifra és la que marca l’inici del segon tram de la tributació.
Amb els presumptes companys de mil batalles més escorats a la dreta en contra i els cadells liberals oposant-s’hi, els demòcrates han trampejat la pressió. Curiosament, els contactes amb ressò públic d’un grup heterogeni de residents passius i, sobretot, l’aparició a escena de l’exparlamentari Eusebi Nomen han afermat (una mica més) la cohesió interna taronja. Nomen i els seus comentaris uneixen els demòcrates, farts en molts casos de les seves crítiques. Malèvolament encuriosits de veure com ara diu blanc on abans deia negre. Sectors demòcrates han allargat tant com han pogut el procés, agafant-se també a la no menys criticada llei de bases tributàries. Les veus de la majoria més reàcies a l’impost s’han aferrat a diversos condicionants: que no entrés en vigor fins que siguin formalment efectius els convenis de no doble imposició. Els famosos CDI. O, també, que l’IRPF caminés en paral·lel a una solució hegemònica i reductora dels drets de jubilació dels funcionaris. Ni una cosa ni l’altra s’acabaran de donar.

Tot per als CDI
Tampoc no queda clar si els CDI són necessaris. El Govern i els pesos pesants del grup parlamentari estan convençuts que sí. I davant d’aquest convenciment, és clar que tant França com Espanya imposen l’IRPF com a necessari. És tan clar això com el fet que Europa, en matèria fiscal, tant li fa l’impost intern. El que reclama és l’intercanvi automàtic d’informació. Res a veure amb l’IRPF que refusen (tot i ser la figura impositiva més equitativa) els sindicats o els passius. Aquests últims no inquieten DA. Precisament, una part de les esmenes del grup van anar dirigides a fer-los més suau l’aterratge tributari. Allò del forfet de 30.000 euros per tal que del 2015 al 2017 no hagin de fer cap mena de declaració. La resta de subjectes obligats hauran d’anar a aportar a l’Agència Tributària –a l’inici era la CASS qui s’encarregava dels càlculs per decidir l’índex de retenció salarial– les dades necessàries.

Suports
El gran escull demòcrata era no portar al programa l’impost. (Els socialdemòcrates sí l’hi duien). Ho admeten les entranyes taronges. El que ha costat de veritat és explicar la necessitat de l’IRPF. Debatre com calia estructurar el tribut. Quines exempcions i deduccions s’havien d’instaurar. I d’assegurar-se que si Espanya i França exigien l’impost per al CDI, després no es despengessin amb altres demandes. I, si pot ser, que no exigeixin un tipus més alt en breu. Els consellers han anat força a l’una. Tot i que encara ahir, indirectament o directament, tant Toni Martí com el ministre de Finances, Jordi Cinca (a la foto), van haver de respondre sobre el suport que obtindrà la llei. De l’oposició. Però també dels de casa. Cada parlamentari de la majoria ha hagut de suportar un cercle de pressió més o menys ampli. Intens. Punyent. Però hi haurà IRPF. Sí. Després d’un viatge de clars i d’obscurs.

SENSE AVAL EN LES RESERVES D’ESMENA, EL PS S’ABSTINDRÀ

Molt hauria de canviar l’escenari perquè el grup socialdemòcrata finalment voti avui a favor del projecte de llei de l’IRPF. Per concepció general, els tres consellers haurien afegit els seus vots als 22 de DA i els tres del grup mixt. Però amb la justificació formal que la majoria parlamentària no fa cas a les seves reserves d’esmena, el PS al final es desmarcarà de la majoria i dels seus antics companys de viatge. Que cansats estan a can socialdemòcrata del que consideren una pinça que massa sovint es dóna entre els altres dos grups. I que s’ha visualitzat, també, a la comissió que ha tractat les esmenes. Els presidents demòcrata, Ladislau Baró, i socialdemòcrata, David Rios, van mantenir ahir una trobada per analitzar la situació. “No veuen bé les reserves d’esmena. I no ens donaran suport. Al·leguen criteris tècnics. Però el cert és que amb una mica més de voluntat política s’hauria pogut arribar a un acord”, deia ahir Rios sense donar per tancada del tot l’abstenció però escudant-s’hi. “Comparteixo el parer que s’hauria d’haver intentat l’acord durant els treballs en comissió.”

Font: Diari d’Andorra